Quan la neu es cansa i es fa tendra,
Quants desitjos en aquell moment;
Quanta vida quanta primavera
I jo no puc assaborir-les
No puc canviar de rumb els pensaments

Si pogués reviure un cop aquest instant, de gran,
Quan ja ningú recordi com va ser
Ho faria sense por i sense innocència,
Com aquell que va oblidar que parla d’ell.

Viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
I d’algú que sents potser teva però fugaç;
Que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
Que el destí no et va atorgar
Aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...

Tu que et perds, que ja no sé per on trobar-te,
Fes, desfés i torna per tornar a allunyar-te,
Omples buits amb posat de marbre.
I jo que veig que lluito però que se m’escapa
Sé que el temps m’ensenyarà com oblidar-te,
Però l’espera resulta llarga.

I tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
Fes i desfés. Potser el culpable vaig ser jo
Que vaig fer malament de forma inconscient.
Premi sense interès, misteri que ara ja no resoldré,
Em manca fe.

Si pogués reviure un cop aquest instant,
De gran, quan no recordi com va ser
Ho faria sense por i sense innocència,
Com aquell que va oblidar que parla d’ell.

Viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
I d’algú que sents potser teva però fugaç;
Que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
Que el destí no et va atorgar
Aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...

I tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
Fes i desfés. Potser el culpable vaig ser jo
Que vaig fer malament de forma inconscient.
Premi sense interès, si misteri que ara ja no resoldrem,
Ens manca fe.