Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor,
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.

Quan s'espera ja que tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar,
quan s'espera que el món tpt s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir,
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist esperar, es fa trist esperar.

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.

I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sents amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós,
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.

I es fan llargues les grises esperes
quan a la fi sents a prop per tots dos,
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa un temps que vas fer l'últim somrís,
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar que potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!